Des de fa uns mesos i fins les properes eleccions autonòmiques, bona part del món nacionalista se centra en la celebració d’unes consultes per expressar l’opinió dels catalans sobre la independència. El PNAC, lògicament, no hi està en contra, però són diversos els punts a matisar.
En primer lloc, ¿per què aquesta Catalunya independent s’ha de situar “en el si de la Unió Europea”, quan tots sabem que aquesta és l’Europa del capital, dels mercaders i de les màfies? Per què una Catalunya independent no pot formar part d’una Confederació de Nacions Lliures d’Europa? En aquest sentit, no podem deixar de comentar la nostra estranyesa pel suport donat al tema per la CUP, és a dir, l’anomenada “esquerra independentista”. Ara la CUP defensa el capitalisme, ni que sigui simbòlicament?
A banda d’aquesta primera objecció, n’hi ha algunes més que es poden fer a aquestes consultes, diverses i innegables: la primera, ja acceptada pels mateixos promotors, és que no són vinculants, tenen una significió purament simbòlica. La segona, més greu, és que ajuden a estendre una idea negativa que plana damunt el país, amb una doble versió i una conseqüència: 1. Que la independència s’aconseguirà amb fàcilitat i sense trencar un plat. I 2. Que l’endemà de la independència, a Catalunya tot serà flors i violes i tots els problemes que avui tenim es resoldran com per art de màgia. Ningú diu això explícitament, però es deixa entendre, que a vegades encara és pitjor. La independència, si arriba, costarà molts esforços i sacrificis i una Catalunya independent, deixant de banda que moltes coses han de millorar en poc temps, continuarà tenint problemes com qualsevol dels països que avui són independents.
La conseqüència també es que mentre es dediquen tots els esforços a temes no vinculants i simbòlics, la destrucció del país a tots els nivells continua.
Ja sabem que a aquestes objeccions se’ns respon sovint que si plantegem la lluita per la independència d’una manera tan realista i diem a la gent que cal sacrificar-se, etc., molta gent es pot desanimar- I això és cert, però tampoc costaria gaire deixar caure de tant en tant alguna gota de realisme. Es pot ser optimista tocant de peus a terra.
Ara bé, la principal objecció és una altra: fins que arribi la independència, què? I és que molta gent hauria d’entendre una cosa evident: els problemes de Catalunya –o dels Països Catalans- per subsistir com a nació són problemes d’avui per demà, a curt termini, i la independència és una solució, com a mínim, a mitjà termini. No podem esperar la independència per salvar la llengua perquè quan arribi la independència ja no quedarà llengua; no podem esperar a salvar el patrimoni natural, perquè ja no quedarà patrimoni natural; no podem esperar a salvar la pagesia, perquè ja no quedarà pagesos…
Què cal fer, doncs, davant aquest panorama? Doncs combinar l’actual pla de referèndums i actes simbòlics similars amb un pla de lluita que ataqui els problemes de cada dia, els problemes reals i immediats, i tanmateix nacionals.
Si paral.lelament als referèndums hi hagués unes lluites sectorials per defensar la pagesia, la llengua, per combatre les agressions ecològiques, etc., llavors molt bé. I aquest és un plantejament que més o menys tothom entèn i sovint es fan accions en aquest sentit, però tímides i insuficients. Perquè, realment, quin és el problema d’aquesta segona línia de combat que proposa el PNAC? Doncs de que vol molt treball i molt sacrifici. I avui, gran part de l’independentisme s’ha tornat aburgesat, s’ha tornat independentisme de cafè o d’internet, cada vegada hi ha més calçotades i botifarrades i menys acció de carrer. Sense aquesta segona línia de combat, el projecte independentista queda incomplet, fa l’efecte de la típica acció que es fa per cobrir l’expedient.
L’independentisme pur, eteri, basat únicament en la independència per la independència, sense un important contingut de canvi social, no salvarà Catalunya. És com l’aigua destil.lada, que de tant pura no té gust.
|
